En la societat contemporània, l'edatisme s'alça com un estereotip de la vellesa que afecta la dignitat i els drets de les persones grans. Aquesta forma de discriminació, basada únicament en l'edat cronològica, comporta conseqüències que van des de l'exclusió social fins a una pitjor autoestima, salut física i mental dels qui la pateixen.
La percepció generalitzada de la vellesa com un estat de declivi inevitable ha calat en les nostres ments, associant a les persones grans amb malaltia, feblesa i dependència. No obstant això, és crucial desafiar aquest paradigma i reconèixer que l'envelliment no és sinònim de pèrdua de valor humà.
És innegable que el pas dels anys comporta canvis fisiològics inevitables. El cos experimenta una disminució en la massa muscular, canvis en la composició corporal i un desgast en les funcions cognitives. Tanmateix, és fonamental comprendre que l'envelliment no hauria de traduir-se automàticament en un declivi social i emocional del qual puguem fer un estereotip de la vellesa.
En lloc de centrar-nos exclusivament en els aspectes físics de l'envelliment, hem de prestar atenció a la qualitat de vida de les persones grans. Fomentar estils de vida saludables, tan física com mentalment, és essencial per a preservar el seu benestar i vitalitat.
És interessant reflexionar sobre el canvi d'actitud cap a les persones grans a la nostra societat. En temps passats, eren reverenciats com a guardians de saviesa i experiència. No obstant això, en l'actualitat, amb massa freqüència, són relegats al marge, ignorats i fins i tot maltractats.
La vellesa hauria de ser vista com una etapa de valor i contribució contínua a la societat.. Les persones grans posseeixen un tresor de coneixement i vivències que enriqueixen a les generacions més joves. És hora de reconèixer el seu immens potencial i promoure la seva participació activa en tots els àmbits de la comunitat.
En paraules d'una resident:
«Durant la vellesa, es diu que els anys ens han deteriorat, però la realitat és que venen acompanyats de malalties, dols difícils i batalles vençudes.
La vellesa és una mescla de carícies i arrugues en el mirall, de paciència i esperança, d'història i records, però també d'il·lusió i projectes. És l'experiència que ens dona històries per explicar i, sovint, silencis que no són escoltats.
Quan les cames es resisteixen a caminar pel matí, aquelles que han caminat tant, aprenem a riure'ns de les nostres pròpies limitacions que emergeixen dia a dia. Reconeixem que el temps és nostre i un camí per a continuar endavant.
Reivindiquem la vida perquè l'hem guanyat, i la societat té molt a aprendre i fer per nosaltres. Durant la vellesa, els passos són lents perquè portem en el nostre interior un nen, un jove i un adult de la nostra pròpia història.»
R.M.E
